Visita mi nuevo blog:

Visita mi nuevo blog:
Periodismo, Social Media, Herramientas, Actualidad...

martes, 1 de junio de 2010

Envolar-se o remar a Àger

Àger és un petit poble al nord de Lleida. Fa uns dies vaig anar al Port d’Àger, on hi ha una posada tranquil•la i aïllada per desconnectar de les megalòpolis tipus Barcelona. Hi vaig acudir perquè la meva companya sentimental –com avui dia anomena la televisió a les parelles que conviuen en pecat- em va regalar pel meu aniversari una entrada per l’observatori astronòmic del Montsec. Com que sap que des de petit m’ha agradat tot el que té a veure amb l’univers, doncs, això.

Malauradament, però, el temps no va acompanyar i el cel mig encapotat i la lluna plena van convertir-se en escull insalvable per veure estels. Les ombres que projecta el cràter Copèrnic es distingien, però, d'allò més bé, així com els rajos d'ejecció de l'impacte. Sempre em queda el meu poble –bé, el dels meus pares-, Casas Altas (València), el firmament del qual és el més nítid que mai no he vist.

Un cop allà ens vam adonar que a Àger i als seus contorns s’aplega una munió d’indrets per fer esports d’aventura. Un dels propietaris de l’hostal ens va recomanar un parell de destinacions ineludibles. L’una, el Coll d’Ares, en plena carena del Montsec i just al costat de l’observatori astronòmic –el científic, no el divulgatiu, al qual vam anar nosaltres, situat molt més avall.

Des d’una balconada a uns 1.600 metres d’altura –uns 600 per sobre de la vall- desenes de "parapentaires" i "aladeltaires" salten al buit com si re, com si envolar-se fos tan natural a l’ésser humà com ho és caminar. No és el mateix albirar un ala delta o un parapent des del sòl estant, que veure a dos tres metres com, en un vist i no vist, passen de caminar per terra a surar a l’aire, insisteixo, natural como si el terra que trepitgen continués més enllà del precipici i els nostres ulls ens enganyessin.

De tan natural, sembla fàcil. Amb tot, veient-ho de prop, vaig decidir que mai no ho faria. Sóc massa pusil•lànime. Però bé, vés a saber... Sí que recomano veure-ho algun cop de prop, com salten, vull dir. Àger és a dues hores i quart de Barna city. I apujar al risc des d’on salten costa mig hora tres quarts. Paga la pena també per contemplar la panoràmica de la vall a un cantó, i, a l’altra, en llunyania, els Pirineus amb els pics enfarinats.

Segona recomanació de l’hoteler. Molt menys arriscat però per a mi cansat –ja que no acostumo a fer cap esport-, va ser fer caiac al pantà de Canelles. Durant gairebé cinc hores vam remar per un pantà enorme, envoltat per muntanyes de pendents costerudes i verdes, como si hi fóssim a un paisatge alpí, dels de Heidi. Vam passar per un congost estret i fred, les parets rocoses i verticals del qual eren travessades per camins foradats a la pedra que serpentejaven amunt i avall, com muntanyes russes. Excursionistes que hi transitaven ens cridaven o ens saludaven amb les mans.

Tot i que no hi havia corrent, el vent ens empenyia a favor a l’anada. Així que de tornada vam doblar l’esforç: pel retorn i per remar contra el vent. Quan ens dirigíem cap a la pressa, si deixàvem de remar, la piragua es bellugava en el sentit que ens interessava, mentre que quan vam remar per tornar al punt de partida la canoa es detenia si no remàvem. Vaig acabar l’aventura amb agulletes pels braços, l’espatlla i les cames. Quan ho faci de nou, que ho faré, aniré amb calma i gaudint del paisatge, més que voler arribar a la pressa –a la qual, tot sigui dit, no vam arribar ni de prop ni de lluny.

Per si algú mai no ha anat amb caiac i ho vol provar algun dia, li recomano que dugui calçat adequat -de platja- i banyador, així com protector solar, beguda i alguna provisió sòlida. Et mulles molt. Millor dur roba de recanvi al cotxe.




4 comentarios:

  1. Me han entrado ganas de remar viendo el paisaje...Buena recomendación, intentaré ir algún fin de semana.

    ResponderEliminar
  2. Genial, mejor ir con gente preparada y experimentada

    ResponderEliminar