Es en la calle Canigó, en Horta. Antes de las Olimpíadas de Barcelona, cuando llovía más de la cuenta el agua cubría toda la calzada con suma facilidad. Hace ya mucho que no veo mi calle convertida en una riera. Y creo que es porque por entonces se modernizó el alcantarillado de la ciudad.
martes, 15 de marzo de 2011
Lluvia desde mi ventana
Según 3cat24.cat, el temporal de agua y lluvia deja en Barcelona al menos 10 bocas de metro inutilizadas. La misma web dice que en la ciudad han caído 40 litros por metro cuadrado. Aquí dejo un pequeño vídeo grabado desde mi ventana de la lluvia de esta mañana.
Es en la calle Canigó, en Horta. Antes de las Olimpíadas de Barcelona, cuando llovía más de la cuenta el agua cubría toda la calzada con suma facilidad. Hace ya mucho que no veo mi calle convertida en una riera. Y creo que es porque por entonces se modernizó el alcantarillado de la ciudad.
Es en la calle Canigó, en Horta. Antes de las Olimpíadas de Barcelona, cuando llovía más de la cuenta el agua cubría toda la calzada con suma facilidad. Hace ya mucho que no veo mi calle convertida en una riera. Y creo que es porque por entonces se modernizó el alcantarillado de la ciudad.
Etiquetas:
Barcelona,
Horta-Guinardó
¿Cómo funciona una central nuclear?
El País ofrece esta infografía (clic en la imagen) sobre el funcionamiento de una central nuclear. Al final, en la diapositiva 10 aparece un mapa del parque nuclear español. También ofrece este vocabulario básico.
Japón, emergencia nuclear (Informe Semanal)
El diario El Mundo informa de la situación de los reactores nipones.
Vídeos del terremoto y tsunami en Japón.
Etiquetas:
Internacional,
Periodismo de datos,
Sociedad
domingo, 13 de marzo de 2011
El cine Heron City vende las entradas en la barra del bar
El cine Heron City de Barcelona vende desde hace unos días las entradas en la barra del bar. De momento, lo hace entre semana, pero podría ampliarse a los fines de semana. Pregunté a uno de los empleados y me dijo que lo hacen por lo de la crisis. Heron City Barcelona es el cine más caro de España.
En la cola tendremos que esperar no sólo por los que quieren el tiquet sino por los que compran además palomitas, refrescos o chucherías.
Etiquetas:
Barcelona,
crisis,
Nou Barris
Reabre la boca de metro de la plaza de las Glòries
La boca de metro de la plaza de las Glòries ha reabierto hace unos días tras permanecer cerrada varios meses debido a las obras de la nueva sede Hub Barcelona. Si la queréis ver sin moveros de casa...
viernes, 11 de marzo de 2011
El derecho al delirio
Magnífico vídeo que me llega a través de Maríajosé Bana. Es un montaje realizado por Nerea Ganzarain, con música de "Bosques de mi Mente" y un texto de Eduardo Galeano
Vídeos del terremoto y tsunami en Japón
Un terremoto de 8,9 grados en la escala de Richter ha sacudido el noreste del Japón.
Foto: publicada por Jefferson Santos en twitter.
Terremoto y tsunami en Japón: antes y después (fotografías aéreas, ABC)
Aunque como en toda catsástrofe no se conoce el número de víctimas hasta pasado un tiempo, ya se ve claro cómo afecta un terremoto de este calibre a un país rico y preparado en comparación a otro pobre y desprotegido.
Algunos vídeos:
Foto: publicada por Jefferson Santos en twitter.
Terremoto y tsunami en Japón: antes y después (fotografías aéreas, ABC)
Aunque como en toda catsástrofe no se conoce el número de víctimas hasta pasado un tiempo, ya se ve claro cómo afecta un terremoto de este calibre a un país rico y preparado en comparación a otro pobre y desprotegido.
Algunos vídeos:
Japón, emergencia nuclear (Informe Semanal)
Grietas
Rascacielos bamboleándose
Aeropuerto de Sendai
Tsunami
Vídeo doméstico:
Animació del tsunami:
Grietas
Rascacielos bamboleándose
Aeropuerto de Sendai
Tsunami
Vídeo doméstico:
Animació del tsunami:
domingo, 6 de marzo de 2011
Un año de la nevada de Barcelona
Esta semana hace un año de la nevada que colapsó Barcelona y alrededores. Aquí dejo vídeos y fotos de la nevada en los distritos de Horta y Nou Barris que colgué hace un año en el blog El Parcial, que por entonces actualizaba.
También este vídeo del día después:
También estas fotografías del día después:
También este vídeo del día después:
También estas fotografías del día después:
Etiquetas:
Barcelona,
Horta-Guinardó,
Nou Barris
martes, 1 de marzo de 2011
De plaza de toros a redil de consumo
En pocos días abrirá un centro comercial en Barcelona, en la antigua plaza de Toros de la Arenas, en Plaza España. Nuevos puestos de trabajo. En la fachada de la plaza, hay un cartel amarillo que indica que faltan 29 días para la apertura, pero cuando publico esta entrada faltan 24, o sea que abrirá el próximo 25 de marzo.
Historia de la plaza de toros Las arenas.
Más información sobre el centro comercial.
Historia de la plaza de toros Las arenas.
Más información sobre el centro comercial.
Etiquetas:
Barcelona,
Sants-Montjuïc
jueves, 17 de febrero de 2011
martes, 15 de febrero de 2011
Flyers del "Bagdad", en el Mobile World Congress
Flyers del "Bagdad", en el Mobile World Congress. Hay cosas que no cambian.
Etiquetas:
Barcelona,
Sants-Montjuïc
miércoles, 15 de diciembre de 2010
Postales "alternativas" de Barcelona
El fotógrafo Rodrigo Stocco, el artista Lars Schötzau y la diseñadora Fay Shelton han creado unas postales diferentes de Barcelona. Diferentes o, incluso alguna, incívica políticamente incorrecta. Como muestra, un par de ellas.
Según Stocco, próximamente saldrán a la venta por comercios del centro de la ciudad.
Según Stocco, próximamente saldrán a la venta por comercios del centro de la ciudad.
domingo, 12 de diciembre de 2010
Vivero de abetos en Sant Hilari de Sacalm
Vivero de abetos en Sant Hilari de Sacalm, Girona. En la tierra de la famosa agua mineral también hay muchas plantaciones de abetos de Navidad. Y es que a pocos kilómetros se encuentra el municipio de Espinelves, donde cada año por estas fechas se celebra la "Fira de l'Avet".
jueves, 9 de diciembre de 2010
Se busca
sábado, 4 de diciembre de 2010
Par de bambas colgadas de un cable
Otro par de bambas colgadas de cables. Esta vez en el Paseo Valldaura, en Horta (Barcelona). Para saber más, consulta esta entrada de El Parcial. O bien:
- "El lenguaje secreto de las zapatillas colgantes", El Mundo.
- Este vídeo, en inglés.
- Grupos de facebook sobre zapatillas colgadas.
Etiquetas:
Barcelona,
Horta-Guinardó
viernes, 3 de diciembre de 2010
¿Es la cola del paro?
![]() |
En el centro de Barcelona, en la calle Pelayo, cola para comprar lotería en la administración El Gato negro, a casi un mes para el sorteo. Jueves, 2 de diciembre de 2010. |
Etiquetas:
Barcelona,
Ciutat Vella
martes, 29 de junio de 2010
Acaban las obras en el cine Heron City y sin rastro de palomitas de azúcar
El cine Heron City ha remodelado la tienda de golosinas y ha quitado el Bocatta que tenía. En su lugar, ha abierto una tienda de golosinas más moderna y un bar con una barra larguísima al final de la cual hay un Telepizza.
Estos chiringuitos interiores de los cines Heron City venden palomitas de sal pero no de azúcar (bueno, sí, unas que van en una bolsa de plástico, pero no son las típicas de colores). No entiendo por qué no venden de colores. Heron City es el cine más caro o uno de los más caros que conozco. Ahora que han renovado las instalaciones y los bares tienen más espacio, esperaba que vendieran de azúcar, pero nada de nada.
Antes de la remodelación ya había sugerido a los responsables a través de la hoja de reclamaciones que las vendan. Sin resultado. Pero lo más lamentable es que la compañía ni vive ni deja vivir. Hace unos meses, la tienda de golosinas exterior a los cines empezó a vender las de colores, recién hechas. Pues el chiringuito les duró dos fines de semana.
Le pregunté a una de las dependientas y me dijo que los cines se quejaron. ¡Pues si ellos no las venden! Claro, supongo que dejaba al sucedáneo más por debajo de lo que estaba.
Estos chiringuitos interiores de los cines Heron City venden palomitas de sal pero no de azúcar (bueno, sí, unas que van en una bolsa de plástico, pero no son las típicas de colores). No entiendo por qué no venden de colores. Heron City es el cine más caro o uno de los más caros que conozco. Ahora que han renovado las instalaciones y los bares tienen más espacio, esperaba que vendieran de azúcar, pero nada de nada.
Antes de la remodelación ya había sugerido a los responsables a través de la hoja de reclamaciones que las vendan. Sin resultado. Pero lo más lamentable es que la compañía ni vive ni deja vivir. Hace unos meses, la tienda de golosinas exterior a los cines empezó a vender las de colores, recién hechas. Pues el chiringuito les duró dos fines de semana.
Le pregunté a una de las dependientas y me dijo que los cines se quejaron. ¡Pues si ellos no las venden! Claro, supongo que dejaba al sucedáneo más por debajo de lo que estaba.
martes, 1 de junio de 2010
Envolar-se o remar a Àger
Àger és un petit poble al nord de Lleida. Fa uns dies vaig anar al Port d’Àger, on hi ha una posada tranquil•la i aïllada per desconnectar de les megalòpolis tipus Barcelona. Hi vaig acudir perquè la meva companya sentimental –com avui dia anomena la televisió a les parelles que conviuen en pecat- em va regalar pel meu aniversari una entrada per l’observatori astronòmic del Montsec. Com que sap que des de petit m’ha agradat tot el que té a veure amb l’univers, doncs, això.
Malauradament, però, el temps no va acompanyar i el cel mig encapotat i la lluna plena van convertir-se en escull insalvable per veure estels. Les ombres que projecta el cràter Copèrnic es distingien, però, d'allò més bé, així com els rajos d'ejecció de l'impacte. Sempre em queda el meu poble –bé, el dels meus pares-, Casas Altas (València), el firmament del qual és el més nítid que mai no he vist.
Un cop allà ens vam adonar que a Àger i als seus contorns s’aplega una munió d’indrets per fer esports d’aventura. Un dels propietaris de l’hostal ens va recomanar un parell de destinacions ineludibles. L’una, el Coll d’Ares, en plena carena del Montsec i just al costat de l’observatori astronòmic –el científic, no el divulgatiu, al qual vam anar nosaltres, situat molt més avall.
Des d’una balconada a uns 1.600 metres d’altura –uns 600 per sobre de la vall- desenes de "parapentaires" i "aladeltaires" salten al buit com si re, com si envolar-se fos tan natural a l’ésser humà com ho és caminar. No és el mateix albirar un ala delta o un parapent des del sòl estant, que veure a dos tres metres com, en un vist i no vist, passen de caminar per terra a surar a l’aire, insisteixo, natural como si el terra que trepitgen continués més enllà del precipici i els nostres ulls ens enganyessin.
De tan natural, sembla fàcil. Amb tot, veient-ho de prop, vaig decidir que mai no ho faria. Sóc massa pusil•lànime. Però bé, vés a saber... Sí que recomano veure-ho algun cop de prop, com salten, vull dir. Àger és a dues hores i quart de Barna city. I apujar al risc des d’on salten costa mig hora tres quarts. Paga la pena també per contemplar la panoràmica de la vall a un cantó, i, a l’altra, en llunyania, els Pirineus amb els pics enfarinats.
Segona recomanació de l’hoteler. Molt menys arriscat però per a mi cansat –ja que no acostumo a fer cap esport-, va ser fer caiac al pantà de Canelles. Durant gairebé cinc hores vam remar per un pantà enorme, envoltat per muntanyes de pendents costerudes i verdes, como si hi fóssim a un paisatge alpí, dels de Heidi. Vam passar per un congost estret i fred, les parets rocoses i verticals del qual eren travessades per camins foradats a la pedra que serpentejaven amunt i avall, com muntanyes russes. Excursionistes que hi transitaven ens cridaven o ens saludaven amb les mans.
Tot i que no hi havia corrent, el vent ens empenyia a favor a l’anada. Així que de tornada vam doblar l’esforç: pel retorn i per remar contra el vent. Quan ens dirigíem cap a la pressa, si deixàvem de remar, la piragua es bellugava en el sentit que ens interessava, mentre que quan vam remar per tornar al punt de partida la canoa es detenia si no remàvem. Vaig acabar l’aventura amb agulletes pels braços, l’espatlla i les cames. Quan ho faci de nou, que ho faré, aniré amb calma i gaudint del paisatge, més que voler arribar a la pressa –a la qual, tot sigui dit, no vam arribar ni de prop ni de lluny.
Per si algú mai no ha anat amb caiac i ho vol provar algun dia, li recomano que dugui calçat adequat -de platja- i banyador, així com protector solar, beguda i alguna provisió sòlida. Et mulles molt. Millor dur roba de recanvi al cotxe.
Malauradament, però, el temps no va acompanyar i el cel mig encapotat i la lluna plena van convertir-se en escull insalvable per veure estels. Les ombres que projecta el cràter Copèrnic es distingien, però, d'allò més bé, així com els rajos d'ejecció de l'impacte. Sempre em queda el meu poble –bé, el dels meus pares-, Casas Altas (València), el firmament del qual és el més nítid que mai no he vist.
Un cop allà ens vam adonar que a Àger i als seus contorns s’aplega una munió d’indrets per fer esports d’aventura. Un dels propietaris de l’hostal ens va recomanar un parell de destinacions ineludibles. L’una, el Coll d’Ares, en plena carena del Montsec i just al costat de l’observatori astronòmic –el científic, no el divulgatiu, al qual vam anar nosaltres, situat molt més avall.
Des d’una balconada a uns 1.600 metres d’altura –uns 600 per sobre de la vall- desenes de "parapentaires" i "aladeltaires" salten al buit com si re, com si envolar-se fos tan natural a l’ésser humà com ho és caminar. No és el mateix albirar un ala delta o un parapent des del sòl estant, que veure a dos tres metres com, en un vist i no vist, passen de caminar per terra a surar a l’aire, insisteixo, natural como si el terra que trepitgen continués més enllà del precipici i els nostres ulls ens enganyessin.
De tan natural, sembla fàcil. Amb tot, veient-ho de prop, vaig decidir que mai no ho faria. Sóc massa pusil•lànime. Però bé, vés a saber... Sí que recomano veure-ho algun cop de prop, com salten, vull dir. Àger és a dues hores i quart de Barna city. I apujar al risc des d’on salten costa mig hora tres quarts. Paga la pena també per contemplar la panoràmica de la vall a un cantó, i, a l’altra, en llunyania, els Pirineus amb els pics enfarinats.
Segona recomanació de l’hoteler. Molt menys arriscat però per a mi cansat –ja que no acostumo a fer cap esport-, va ser fer caiac al pantà de Canelles. Durant gairebé cinc hores vam remar per un pantà enorme, envoltat per muntanyes de pendents costerudes i verdes, como si hi fóssim a un paisatge alpí, dels de Heidi. Vam passar per un congost estret i fred, les parets rocoses i verticals del qual eren travessades per camins foradats a la pedra que serpentejaven amunt i avall, com muntanyes russes. Excursionistes que hi transitaven ens cridaven o ens saludaven amb les mans.
Tot i que no hi havia corrent, el vent ens empenyia a favor a l’anada. Així que de tornada vam doblar l’esforç: pel retorn i per remar contra el vent. Quan ens dirigíem cap a la pressa, si deixàvem de remar, la piragua es bellugava en el sentit que ens interessava, mentre que quan vam remar per tornar al punt de partida la canoa es detenia si no remàvem. Vaig acabar l’aventura amb agulletes pels braços, l’espatlla i les cames. Quan ho faci de nou, que ho faré, aniré amb calma i gaudint del paisatge, més que voler arribar a la pressa –a la qual, tot sigui dit, no vam arribar ni de prop ni de lluny.
Per si algú mai no ha anat amb caiac i ho vol provar algun dia, li recomano que dugui calçat adequat -de platja- i banyador, així com protector solar, beguda i alguna provisió sòlida. Et mulles molt. Millor dur roba de recanvi al cotxe.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)



















